dimecres, 8 de novembre de 2017

Un CLUB més que un club: 25 anys enraonant sobre la llengua 25è Col·loqui Lingüístic de la Universitat de Barcelona

Encara que sigui en temps convulsos, no puc passar per alt que enguany arribem a la 25a edició dels Col·loquis Lingüístics de la Universitat de Barcelona, un esdeveniment que al llarg de tots aquests anys s'ha convertit en un punt de trobada dels llenguaferits del país.

El programa d'aquesta edició es basa en un format que serà una mica diferent del d'edicions anteriors, basat en dues taules taules rodones que facilitin la interacció tant entre diversos ponents com amb el públic. La primera taula rodona estarà dedicada a la sociolingüística i les polítiques lingüístiques (“L’abast, les possibilitats i els límits de les polítiques lingüístiques”), i la segona a la dialectologia (“Estàndard, dialectes i dialèctica”),

L'acte tindrà lloc el matí del divendres 17 de novembre a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona (de 9.30 a 13.30). Sou tots convidats a participar-hi activament.

Podeu inscriure-us-hi de franc en aquesta pàgina.

dimarts, 31 d’octubre de 2017

Parlem de la llengua dels joves?

Us mola la llengua dels joves, us limiteu a flipar o sou dels que no en teniu ni flapa? Per si us resulta interessant, aquí us deixo una entrevista que em van fer els xicots de Com ho diria, una plataforma d'estudi del llenguatge col·loquial juvenil català. Més enllà del que jo pugui dir-hi, us recomano que us capbusseu en les moltes informacions que proporciona aquesta plataforma. Us sorprendreu, hi aprendreu i, de ben segur, us divertireu.





dijous, 26 d’octubre de 2017

La jugada de les eleccions

Fa dies que tinc clar que Puigdemont farà allò que sempre ha fet: complir el que havia promès, de la manera que més ens acosti a la independència i amb el menor risc per a tothom. Crec absurdes les acusacions de traïció o de covardia. No cal estendre-s'hi, però ja ha donat prou proves de coratge com perquè algú en dubti ara.
Jo entenc la jugada d'avui de la manera següent:
  1. Puigdemont ha arribat on va prometre: les portes de la independència. De fet, l'ha proclamada, només li queda aixecar la suspensió. I pot fer-ho quan vulgui.
  2. Ara toca fer eleccions constituents, com estava previst i és de lògica. 
  3. Convocant eleccions, Puigdemont aconsegueix diverses coses: 
    1. Torna a demostrar qui mana a Catalunya: el PP volia destituir-lo a ell i al Govern, i ja no podran fer-ho perquè estaran en funcions esperant el nou govern sortit de les urnes. 
    2. Torna a mostrar-se com la part més dialogant del conflicte.
    3. Lliga una mica més els Comuns a la seva causa, perquè estan a favor d'un procés constituent no subordinat a Espanya.
    4. Curtcircuita el discurs unionista: fins avui mateix, els líders unionistes (Arrimadas, Albiol, Iceta, etc.) exigien eleccions i deien que els independentistes eren minoria. Doncs bé, ara ens tornarem a comptar... de la manera que els unionistes exigien! Això és especialment important perquè Espanya ha invertir molt d'esforç a fer creure a l'exterior que els independentistes són menys que els partidaris d'Espanya. Encara que jo mateix vaig mostrar al post anterior que és mentida, aquest missatge ha calat  l'exterior. Llegiu sinó l'editorial de Le Monde de fa pocs dies per constatar-ho (per cert, un diari parcialment propietat de Prisa).
    5. Deslegitima l'aplicació del 155: a Catalunya tothom sap que l'objectiu és liquidar l'autogovern, però a fora es pensaven que es tractava de poder fer eleccions perquè guanyin "els bons". Ara, per aplicar-lo, el PP ha de dir que el que li interessa de debò és controlar els Mossos i la CCRTV, ni que sigui posposant les eleccions. Sona molt poc democràtic...
  4. Crec que Puigdemont dirà que no es presenta a les pròximes eleccions com a candidat. Així compliria les seves promeses (és un polític íntegre) i posaria tota la pressió, fins i tot a ulls dels líders internacionals, en Mariano Rajoy, que quedaria com el màxim responsable en actiu "del lío catalán". El cap de Rajoy  penja d'un fil.
  5. Crec que de moment no aixecarà la suspensió de la independència. no hi guanya res, fent-ho. En canvi, té un as a la màniga: si el PP intenta aplicar el 155 i/o posposar les eleccions, aleshores Puigdemont aplicarà l'argument de "l'últim recurs" i aixecarà la suspensió per protegir el poble de Catalunya. Acabo de sentir la portaven del PSOE dient que si hi ha eleccions no cal 155...
  6. Espanya pot encara mirar d'il·legalitzar els partits independentistes. Tenint en compte la situació, és la mort definitiva de la democràcia a Espanya. Hi estan disposats, ells i els socis europeus? No ho crec pas.
Conclusions:
  1. Si el 155 tira endavant, Puigdemont pot anul·lar la suspensió de la independència de manera encara més legitimada i segurament hi haurà garrotades. Just el que tindríem sense suspensió. Però el gest de Puigdemont facilita que més països acceptin la independència coma últim recurs.
  2. Ara mateix, l'unionisme té un problema: com legitima ara el 155, si no hi ha ni parlament ni Puigdemont? Rivera i Sánchez ara sí que voldran liquidar en Rajoy per inútils. Potser forçaran eleccions també a Espanya? En tot cas, caos a ca n'unionista. 
  3. L'independentisme ha anat acumulant força electoral. Amb un 40% del cens a favor del sí i l'unionisme demostrant la seva deriva autoritària, crec que pot guanyar unes eleccions amb majoria absoluta. Si no s'ha fet abans, el nou Parlament podrà aixecar la suspensió enmig de la desolació del Govern d'Espanya, que volia eleccions... i les ha perdudes. I ho podrà fer perquè les televisions de tot el món veuran en directe com, en unes eleccions netes (espero), l'independentisme derrota l'unionisme.
  4. El gran sacrificat pot ser el PDCAT, perquè aniran sols a les urnes. Serà hora que es refundin. En tot cas, gràcies pels serveis prestats. Les revolucions es mengen els seus protagonistes.

diumenge, 8 d’octubre de 2017

La força del no




Un dels tòpics més freqüents de l’unionisme espanyol és el que afirma que, encara que hi hagi molts votants independentistes, la majoria de l’electorat català està en contra de la independència. Aquest tòpic se sol sustentar en determinades lectures de nombroses enquestes i en una interpretació concreta dels resultats de les eleccions plebiscitàries del 27-S, en què les forces independentistes no van assolir la majoria absoluta, per bé que s’hi van acostar (47%).

Ara no entraré a analitzar per què aquestes interpretacions són esbiaixades. El que proposo és fer una lectura freda dels resultats del referèndum de l’1-O per mirar d’esbrinar quina és la força electoral real de l’unionisme a dia d’avui a Catalunya. És de sobres conegut que aquesta consulta va dur-se a terme en circumstàncies molt particulars, tant pel boicot que va patir per part de les forces del no com per la repressió a què va ser sotmès. Tanmateix, l’obstinació dels partidaris del sí va aconseguir que la consulta es dugués a terme i crec que, en bona mesura, serveix per copsar l’actual correlació de forces entre el sí i el no. Per tant, una vegada publicats els resultats definitius, crec que podem usar-los per respondre una pregunta molt concreta: quin seria el pes electoral del no en un referèndum acordat?
Per respondre a aquesta pregunta exploraré quin hauria estat el pes del no si els seus votants no s’haguessin abstingut. Per estimar-ho em limitaré a fer una senzilla operació basada en els següents principis:

  • 1.       El nombre absolut de vots independentistes expressats en el referèndum es mantindria idèntic al de l’1-O.
  • 2.       L’abstenció es reduiria en favor del no i el vot en blanc.
  • 3.       El percentatge de vot en blanc es mantindria idèntic al de l’1-O.

Per tant, allò que creixeria essencialment seria el vot del no. Per tal de facilitar la comprensió dels resultats, aquí prescindiré del vot nul, que d’acord amb els resultats oficials va ser de 19.719 vots i que, lògicament, augmentaria proporcionalment si hi hagués més participació.
A la taula 1 es pot comprovar què passaria amb les opcions del sí, no i vot blanc si l’abstenció es reduís en diferents proporcions:

Taula 1. Distribució del vot de l’1-0 modulat en funció del percentatge de reducció de l’abstenció

Blancs
No

Abstenció
Vots emesos
Absoluts
Relatius
Absoluts
Relatius
Absoluts
Relatius
Total relatius
0%
5.313.564
2.044.038
38,47
105.294
1,98
3.164.232
59,55
100,00
5%
5.047.886
2.044.038
40,49
100.029
1,98
2.903.819
57,53
100,00
10%
4.782.208
2.044.038
42,74
94.764
1,98
2.643.405
55,28
100,00
15%
4.516.529
2.044.038
45,26
89.500
1,98
2.382.992
52,76
100,00
20%
4.250.851
2.044.038
48,09
84.235
1,98
2.122.578
49,93
100,00
21%
4.197.716
2.044.038
48,69
83.182
1,98
2.070.495
49,32
100,00
22%
4.144.580
2.044.038
49,32
82.129
1,98
2.018.413
48,70
100,00
23%
4.091.444
2.044.038
49,96
81.076
1,98
1.966.330
48,06
100,00
24%
4.038.309
2.044.038
50,62
80.023
1,98
1.914.247
47,40
100,00
25%
3.985.173
2.044.038
51,29
78.970
1,98
1.862.165
46,73
100,00
30%
3.719.495
2.044.038
54,95
73.706
1,98
1.601.751
43,06
100,00
35%
3.453.817
2.044.038
59,18
68.441
1,98
1.341.338
38,84
100,00
40%
3.188.138
2.044.038
64,11
63.176
1,98
1.080.924
33,90
100,00
45%
2.922.460
2.044.038
69,94
57.912
1,98
820.511
28,08
100,00
50%
2.656.782
2.044.038
76,94
52.647
1,98
560.097
21,08
100,00
55%
2.391.104
2.044.038
85,49
47.382
1,98
299.684
12,53
100,00
57%
2.284.833
2.044.038
89,46
45.276
1,98
195.518
8,56
100,00
60%
2.125.426
2.044.038
96,17
42.118
1,98
39.270
1,85
100,00

Atesos els resultats del sí l’1-O, per tal d’assolir la victòria en un referèndum, els partidaris del no haurien hagut d’atreure cap a la seva opció més de 2.044.038 vots. Per tal d’assolir aquest resultat, caldria que l’abstenció s’hagués situat per sota del 22%, segurament prop del 20% (recordeu que no hem tingut en compte el vot nul) i hagués anat massivament al no. Qualsevol escenari de més abstenció implica la victòria del sí.

Per tal d’avaluar aquests resultats caldria tenir en compte diversos factors:

  • A Catalunya, l’abstenció electoral se situa normalment per sobre del 30%. A les eleccions plebiscitàries del 27-S es va situar en un 25%, percentatge que molts analistes ja van considerar excepcionalment baix.
  • Aquí hem especulat que ni un sol vot de l’abstenció anava al sí. En escenaris de mobilització extrema com els indicats, aquesta possibilitat és com a mínim discutible.
  • El càlcul s’ha fet prescindint del fet que els ciutadans censats en un nombre significatiu de meses —aproximadament 770.000— no van poder exercir el seu dret de vot i/o van veure el seu vot segrestat per les forces de l’ordre. Hem tractat aquests votants com si fossin abstencionistes i, per tant, hem considerat que si haguessin votat ho haurien fet pel no. És molt probable que això no sigui cert, i que almenys part d’aquests votants que no van poder expressar-se ho fessin pel sí, la qual cosa implicaria que, per guanyar, el no hauria de reduir el percentatge d’abstenció significativament per sota del 20%.

Aquestes dades condueix a una sèrie de conclusions:

En primer lloc, els resultats de l’1-O fan poc versemblant una victòria del no en un referèndum d’autodeterminació, tenint en compte els percentatges habituals d’abstenció a Catalunya. De fet, si els votants del no haguessin participat molt més en la consulta fins al punt de reduir l’abstenció al 25% (dècimes per sota del mínim del 27-S) el resultat hauria estat de 52,33% a favor del sí contra 47,67% a favor del no. Des d’aquesta perspectiva, tòpics com els de la majoria silenciosa sembla que no tenen fonament empíric.

En segon lloc, i atès que aquests resultats han d’haver estat avaluats per l’estat major de l’unionisme, és previsible que els seus partidaris encara es mostrin més reticents a acordar cap mena de consulta pactada. És previsible per tant que s’enroquin més i més en la negació d’aquesta possibilitat, cosa que dificultarà qualsevol diàleg amb els sectors independentistes.

Finalment, aquests resultats fan pensar que en una consulta en condicions normals el sí hauria tingut un avantatge considerable fins i tot en casos de mobilització extrema del no. Tenint en compte els resultats del 9-N, aquest avantatge és estable i amb tendència a l’alça, tot i que no és pas aclaparador. Caldrà veure com els líders independentistes juguen amb aquest avantatge de partida, però tot fa pensar que els atorga cert marge de maniobra en les duríssimes negociacions que els esperen de manera imminent.