El mirall d'una societat

Al Quebec, especialment a Mont-real, hi ha molts símptomes de fins a quin punt les realitats francesa i britànica s’han imbricat i han constituït una realitat original. Un d’aquests trets és la importància que hi té la noció de comunitat, tan allunyada dels països catòlics, i tan prevalent als països anglosaxons. Als quioscos, als mercats, pels carrers, als hospitals, als restaurants, moltíssims detalls ens ho recorden constantment que els individus, en aquesta societat, formen part de comunitats diferents, ja siguin lingüístiques, religioses o tot alhora.
El cementiri de Côte de neiges és revelador de fins a quin punt les comunitats estructuren la vida quebequesa. Situat a la muntanya de Mont-royal, entre la ciutat històrica i el barri de Côte de neiges, d'entrada ja és impressionant per les seves dimensions: segons expliquen, hi ha d’inhumades 2.000.000 persones.

Tal com es pot veure a la imatge, es tracta d'un cementiri fet directament a terra, amb herba, que recorda els cementiris de les pel·lícules americanes. De fet està pensat perquè la gent hi vagi a passejar: les tombes s'organitzen en carrers que tenen noms propis, carrers prou amples perquè hi passin els cotxes. I val a dir que l'objectiu s'aconsegueix amb escreix. Un dia de sol, al cementiri hi ha gent passejant, gent amb bicicleta d emuntanya, gent berenant, gent estirada prenent el sol amb poca roba... De fet, el que gairebé no es veu és gent que visita els difunts, almenys de la manera que s'entén a Catalunya.
Una de les particularitats delsl cementiris és que solen reflectir els valors de la societat que els acull. I aquest, com no podia ser altrament, també ho fa. En allò que a nosaltres ens interessa, el cementiri es divideix en dues grans zones: el cementiri catòlic, més gran, i el cementiri protestant. Estan separats per una tanca, i cadascun dels cementiris té la seva pròpia autoritat, i dinàmiques diferents. En el catòlic, més monumental, la propietat és d'un 80 anys; si en acabat no es torna a pagar, les autoritats -el bisbat- buiden la tomba i el terreny queda lliure per a un nou inquilí. El protestant, en canvi, més igualitari, sembla que concedeix la propietat per tota l'eternitat. Com a conseqüència, el cementiri protestant s'estén i s'estén sense aturador.
La divisió entre catòlics i protestants mostra la principal esquerda social de Mont-real, però per sota d'aquesta divisió se n'hi perceben clarament moltes altres. L'etnolingüística, per exemple. Al cementiri catòlic hi ha làpides en francès, però també en anglès i gaèlic per als irlandesos, i italià per als italians. El cementiri protestant acull no sols els anglicans, sinó també els ortodoxos grecs, els armenis, els xinesos, i molts altres, cadascun amb làpides en la llengua de la seva comunitat, de vegades amb traducció, de vegades sense. A més, en un costat del cementiri protestant hi ha un racó per als jueus jueus portuguesos i espanyols, de fet jueus sefardites arribats de Gran Bretanya, amb algune sinscripcions en hebreu o jídix. En total, ens comenten que s'han arribat a comptar fins a 18 alfabets diferents només en aquest parc!
A banda d'algunes portes sovint tancades, l'única manera de travessar de la banda catòlica a la protestant és passant pel cementiri militar. En aquest terreny hi ha els membres de les forces armades canadenques, caiguts en combat o morts a casa. Resulta interessant de constatar que aquest és l'únic espai en què hom supera la divisió etnolingüística principal, perquè la porta entre militars catòlics i protestants no es tanca mai. A més, la simbologia de les làpides militars és també reveladora: totes les làpides són de la mateixa mida, i n'hi ha amb una creu, amb una fulla d’erable i una creu a sota, o amb una fulla d’erable. Per descomptat, el símbol del país està per damunt del de la religió.
L'any 2007, el cementiri es troba en un estat d'abandó lamentable: en comptes del jardí harmoniós que convida a passejar-hi, el terra està cobert d'herbots que en alguns llocs arriben al metre i mig d'alçada. Resulta que els treballadors del cementiri fan vaga des de fa mesos. Però una vaga, també, a la quebequesa: al començament, la vaga era total, de manera que quan arribava un difunt, el deixaven al charnier i no l'enterraven. Val a dir que això de no enterrar el morts no agava els quebequesos tan de sorpresa com a nosaltres: tradicionalment, durant els mesos d'hivern, en aquest país no s'enterra ningú, perquè el terra és massa fred. Però sembla que fins i tot els quebequesos tenen un límit, i després de nombroses protestes, els treballadors van decidir fer vaga només un dia la setmana. Així està de deixat, el cementiri. Això sí, a l'entrada de l'indret hi ha tot de banderetes i un cartell animant a la sindicació; se suposa, no cal dir, que dels treballadors més que dels usuaris.