dilluns, 10 de març del 2008

La situació del frisó

Després de tots aquests dies fent recerca, i em renyen perquè no dic res del frisó, i tenen raó... Ara veig que he reservat tot el que he après per al dossier que preparo. Però val la pena dir-ne quatre o cinc coses.
El frisó és una llengua germànica, a mig camí de l'anglès i el neerlandès. De fet, en principi s'assemblava més a l'anglès; per exemple, diuen tsiis per formatge, allà on els neerlandesos diuen kaas. Però els anys de contacte han anat acostant el frisó al neerlandès i a l'alemany, segons la zona. A Ljouwert, de fet, s'hi parla frisó de la ciutat, que és més aviat neerlandès amb trets frisons, una varietat desenvolupada segles enrere quan els habitants benestants van intentar aprendre la llengua de l'Estat a partir de l'escrit. Oi que recorda el cas del danonoruec?
De frisó no n'hi ha només un, sinó tres: l'occidental, a la província de Frísia; el de Saterland, i el frisó sptentrional, aquest dos a Alemanya. L'existència de tres varietats es deu al fet que la llengua frisona antiga va anar cedint terreny als idiomes veïns, fins a quedar esqueixada. Avui, els parlants de les tres varietats no s'entenen. Ara com ara, només els frisons dels Països Baixos tenen una vitalitat significativa. Els altres estan pràcticament extingits. Per això, quan es parla de frisó sol parlar-se del frisó occidental. Tot això es veu en aquest mapa de la Wikipedia en anglès, on el gris representa l'antiga àrea d'extensió del frisó i les àrees ratllades les regions on encara es parla:




El frisó és cooficial, a Frísia, i s'ensenya obligatòriament a les escoles primàries i secundàries. Però els Països Baixos són un estat molt centralista, de manera que els frisons tenen molt poc control sobre les seves coses. Així, per exemple, els mestres depenen de l'estat central, i per tant no tenen l'obligació de saber frisó... encara que l'hagin d'ensenyar! Així, no és estrany que bona part de la població no sàpiga escriure la llengua. L'any 2007, un 64% dels 640.000 habitants de Frísia deia saber parlar el frisó bé, i un 10% en sabia força. En canvi, només un 10% el sap escriure correctament, i un 16% força bé. Amb tot, el frisó és un idioma raonablement equipat per a la vida moderna, amb diccionaris, gramàtiques, fins i tot un diccionari jurídic! Per cert, que també tenen un Friesch Wordenboek (1900-1911), elaborat sota la direcció de Waling Dikstra, que és molt semblant a l'Alcover-Moll. Fins i tot en guarden les cèdules en una calaixera de fusta, a la Fyske Akademy.

La història del frisó s'assembla a la catalana, una mica en petit i en pobre: annexió a finals del segle XV, decadència literària fins al XIX, reviscolament literari al llarg del XIX i reconeixement legal tardà, a partir de 1956, quan la població ja començava a dominar la llengua de l'Estat. El frisó ha aguantat força bé a Frísia perquè aquesta és una província perifèrica, però la creació de l'estat modern l'ha posat contra les cordes. Els forasters no aprenen frisó més que de manera esporàdica. Els frisons es queixen que els neerlandòfons no fan esforços per aprendre el frisó, però ells es passen al neerlandès a la que senten algú parlar en aquesta llengua, o davant dels estrangers (si no es passen a l'anglès). Familiar, oi?

El frisó és, encara avui, una llengua sobretot oral. La llengua establerta per a l'escriptura a Frísia és en primer lloc el neerlandès. A les llibreries i, molt més, als quioscos, hi domina el neerlandès de manera aclaparadora, i has d'anar a les prestatgeries de frisó per trobar res en aquest idioma. Però la cultura escrita en frisó fa tot l'efecte de ser molt viva, i els cercles que la promocionen mostren un dinamisme i una capacitat de produir amb qualitat que ja voldrien moltes altres minories del món. De fet, als darrers anys hi ha hagut una forta activitat de promoció de la literatura en frisó. Aquests dies, sense anar més lluny, a totes les llibreries de la província que jo he vist hi havia aquests cartells amb anuncis de les setmanes del llibre frisó, durant les quals es fan multitud d'actes areu de la província per promocionar la lectura.

Alguns dels frisons que he conegut han lamentat retòricament que fa massa segles que van tenir el darrer conflicte seriós amb els neerlandòfons -se'ls escapa Dutch, parlant en anglès; un indici? Diuen que per als catalans resulta més fàcil revoltar-se perquè sabem què significa l'opressió en primera persona. En realitat, tots els neerlandòfons amb qui n'he parlat es miren els frisons amb molta condescendència. I als frisons els costa espolsar-se els estereotips negatius del damunt. A mi em fa l'efecte que als frisons els passa allò que passa amb una part dels catalans més assimilats a l'Espanaya castellana: els límits intergrupals entre ells i els seus veïns esdevenen tènues, i així, la llengua, que abans marcava la pertinença a grups diferents i igualment dignes, passa a fer una mica de nosa enmig del que és un únic grup nacional. En una entrevista, un dels meus interlocutors s'omplia la boca de tolerància, d'obertura, i afirmava que la llengua no calia per a integrar-se i ser frisó, fins que li vaig demanar si hom podia integrar-se i ser frisó sense sense saber neerlandès; primer va dir que de cap de les maneres, i aleshores, tot d'una, es va adonar de la contradicció amb el que acabava de dir, i de l'abast que tenia. Perquè acabava de definir la posició d'opcionalitat en què viu el frisó al seu propi territori.

I és que ja se sap: costa més de defensar-se de les males jugades quan te les fan amb tarannà...